No es tracta de jugar a futbol caminant. Tampoc de moure's com si estiguessis en una marxa. La principal regla d'aquesta modalitat és que un dels dos peus sempre ha d'estar sobre el terreny de joc. D'aquesta manera, controlen la velocitat dels jugadors, que mai ha de ser superior a la d'una lleugera trotada.

El walking football té algunes diferències més respecte al seu germà més veloç: Els equips són més petits (entre 5 i 6 jugadors), el servei de les faltes ha de ser indirecte, el servei de les pilotes que han anat fora es fa arran de terra, no existeix el fora de joc i la pilota s’ha de mantenir sempre per sota de l'altura del cap. Tot això, amb l'objectiu de reduir els riscos físics.

Una història que mereix ser explicada

Com sol passar amb els grans descobriments, la invenció del walking football va ser gairebé fortuïta. L'any 2011, el Chesterfield FC Community Trust, buscava la manera de fomentar l'activitat física entre els majors de 50 anys, alhora que volia incentivar la vida social d'aquest col·lectiu. La idea va tenir una bona acollida. Més tard, l'interès d'un exjugador professional i d'un banc privat, que va saber veure una campanya publicitària en aquesta història, van crear l'ona expansiva definitiva del walking football.

Steve Rich, es va veure obligat a retirar-se del futbol professional amb 26 anys després de sofrir un terrible accident automobilístic. Va sentir parlar del walking football i va decidir fer una pàgina web per connectar els escassos equips que havia escampats per tot el país. Barclays va saber com ajudar-lo.

Des de llavors, el Walking Football ha experimentat un creixement meteòric al Regne Unit fins a convertir-se en un fenomen nacional. L'Associació de Walking Football, WFA en les seves sigles en anglès, ja engloba a 1.150 clubs amb, aproximadament, 40.000 jugadors registrats. Des de l'Associació ens confirmen que aquesta modalitat ja s'està jugant a 35 països de tot el món i que, a poc a poc, també s'està fent popular entre les dones. El Club més gran del món és el Birmingham, té 500 membres, entre els quals, 50 dones.

El Walking Football aterra a Salou (i ens emociona)

Al Complex Esportiu Futbol Salou hem tingut l’honor d'acollir el primer Torneig de Walking Football, amb equips procedents d'Escòcia, Anglaterra i Itàlia. Aprofitem l'ocasió per xerrar amb Michael Quinn, organitzador del torneig, i Tony Grace, un dels seus participants.

“Molta gent que desconeix el tema ho veu simplement com futbol per a vells. Però això és una visió molt limitada...  És un futbol amb les regles adaptades per reduir els riscos físics que es corren en el futbol normal. Quan et fas gran, els teus ossos no són igual de forts, i no pots fer certes coses… Llavors, es tracta d'establir uns paràmetres de seguretat. Per això tenim una normativa específica i utilitzem a 2 àrbitres per partit, un que controla el futbol i un altre, que els jugadors no corrin." Diu Michael.

I afegeix: “El walking football té moltíssims beneficis per a la salut física i mental, que a més són mesurables. Els jugadors de seguida comencen a perdre pes, milloren la seva salut cardíaca, guanyen agilitat, mobilitat i, sobretot, recuperen l'equilibri. Això és molt positiu, tenint en compte que les caigudes són una de les principals causes d'accident entre la gent gran.”

“Però el fonamental és passar-ho bé! Ens fem bromes i riem com a adolescents”, interromp efusivament Tony Grace. “Socialitzar, conèixer a gent nova i sentir que tornes als vells temps, alhora que guanyes salut és, senzillament, genial. I no creguis que als tornejos no som competitius, ho som, tots volem guanyar! Per exemple, en aquest torneig tenim a un company que és besavi i que arribarà a casa amb una medalla d'or per ensenyar-la-hi al seu besnét. Això no té preu…”

I sentència: “Una de les coses més divertides és que, passat el Nadal, tots arribem als entrenaments amb l’equipament nou que ens ha portat Pare Noel.”

El walking football combat la soledat

Hem de confessar que, arribats a aquest punt, gairebé ens cau una llagrimeta. No hi ha dubte que el Walking football és molt més que ‘futbol per a gent gran”, és recuperar una il·lusió, una injecció de jovialitat que refresca les vides dels seus jugadors.

De fet, al Regne Unit la solitud s'ha convertit en un assumpte d'Estat. L'aïllament social que sofreixen 9 milions de persones (el 13,7% de la població total) fins i tot ha impulsat al govern a crear un Ministeri de la Solitud. Tony Grace ens dona un exemple de com ajuda el Walking Football a combatre aquest mal:

“El càncer de pròstata s'ha convertit en la tercera causa de mort al Regne Unit. Alguns dels nostres companys l’han passat, però als homes no se’ns dóna massa bé parlar de temes tan personals. No obstant això, el clima de fraternitat que acaba generant el walking football, ens permet teixir una xarxa de suport i ens anima a parlar d'aquestes coses sense vergonya. Al cap i a la fi, per a mi, el millor és el te i els riures que compartim després d'un entrenament o partit”.

“El jugador més gran que hem tingut en aquest torneig té 76 anys, i a casa tenim a un membre de 86 anys. Alguns d'ells juguen fins a 5 vegades a la setmana i a l'aire lliure encara que plogui! Això és una clara mostra de la seva motivació.” Afirma Michael.

Encara emocionats per les històries personals que podem trobar rere el walking football, ens acomiadem de Michael i Tony. Li augurem un meravellós futur a aquesta modalitat d'esport, al Regne Unit i a tots els països amb una àmplia tradició futbolística. Per la nostra banda, els deixem les portes obertes perquè tornin a jugar i a gaudir com a nens a les nostres instal·lacions del CE Futbol Salou.