Roberto Heras va marcar una època en el ciclisme espanyol. La seva trajectòria com a ciclista professional va ser involuntàriament curta, però intensa; va guanyar 4 vegades La Volta a Espanya, convertint-se en el ciclista que més vegades l'ha guanyat. Rècord que segueix sostenint, tot i l'existència d'Alberto Contador i el seu increïble palmarès. Posteriorment, va guanyar 4 edicions de la Titan Desert amb BTT, aconseguint un altre rècord imbatut fins al moment, i demostrant que no hi ha bicicleta que se li resisteixi.

A què li dedica el temps actualment en Roberto Heras?

Fa uns 8 o 10 anys que vaig començar a dedicar-me a la preparació física de ciclistes, cosa que m'ocupa part del dia. La resta, la dedico a fer esport, que m'encanta, i a estar amb les meves filles i la meva família.

14 anys després, segueixes sent el ciclista que més Voltes a Espanya ha guanyat! 4 títols i 7 pòdiums consecutius. Com es porta aquest rècord?

Vaig córrer 9 vegades La Volta a Espanya, i la veritat és que sempre m'ha encantat i em trobava molt bé físicament després del Tour de França.

L’Alberto Contador en té 3 i va estar molt a prop d'aconseguir la 4a. A veure si segueixo sostenint aquest rècord molts més anys ... I si hi ha algú que el pugui batre, doncs jo encantat de què ho faci.

Què té La Volta a Espanya que t'agradava tant?

Bé, el Giro d'Itàlia el vaig fer una vegada i em va encantar. I crec que el Tour de França és la millor carrera, perquè hi ha molta tensió i molta pressió ... Al Tour sí que arribava en bones condicions físiques, però per diferents factors i caigudes mai vaig poder estar com a mi m'hagués agradat, exceptuant el primer l’any 2000, on vaig aconseguir la 5a posició.

La Volta a Espanya sempre venia després del Tour. Entrenava durant 3 o 4 setmanes i la tenia molt per la mà: tenia molta confiança, coneixia pràcticament tots els ports i he tingut molt bons equips que m'han ajudat molt a La Volta, que és molt important.

També he tingut caigudes, he corregut amb punts al genoll, m'he posat malalt, però no sé per què, m’hi trobava molt a gust i sempre he sabut com manejar-la i portar el lideratge d'un equip.

Quines diferències veus entre el ciclisme de la teva època professional i el de l'actualitat?

En la meva època també existia “el pinganillo” i des del 2000 també entrenàvem amb potència. Però pel que puc veure i seguir, actualment està tot més focalitzat.

Saben el que es pot trigar en una pujada a un port, els watts als quals pot anar cada corredor en una pujada, durant quant de temps ... És a dir, que l'espai que hi ha per a la improvisació està més acotat.

¿El fet que tot estigui més calculat fa que el ciclisme actual perdi certa espontaneïtat?

No ... Crec que hi ha hagut etapes molt boniques, i n’hi segueix havent, en les que el corredor no només se cenyeix als watts, sinó també a les seves pròpies sensacions. Hi ha moments en què, per experiència o per sensacions, no tens en compte els watts ni el que et diguin a la ràdio, perquè són moments que depenen de segons. Jo crec que el ciclisme sempre serà èpic, encara que hi hagi watts i potència.

Ha millorat molt la preparació física, però l'èpica i l'espectacle del ciclisme no s'acabarà mai.

Quina és la carrera més dura que mai has fet?

És que depèn molt de com et trobis. Per exemple, si en una prova has tingut situacions físiques adverses, aquella etapa se't fa duríssima i ho passes malament ...

Per desnivell i per ports la més exigent és el Giro. Però, per a mi, el Tour de França és la carrera més exigent de totes perquè són 3 setmanes d'autèntica tensió fins que arribes a París. És la que et posa més al límit competitivament. El recorregut és tan exigent com el Giro, però la velocitat a la qual es va al Tour és superior.

Les etapes planes de França són molt dures, no físicament, sinó mentalment. Tot i que a la televisió sembla que van relaxats, són etapes de 200 km de moltíssima tensió i això és el que més dur se’m feia. Els primers 10 dies del Tour per a mi eren els pitjors i els que mentalment m’esgotaven més.

¿Els entrenaments més durs de la teva carrera són els que vas fer amb Lance Armstrong al US Postal Service? Com eren i què va fer d'aquesta època una experiència tan especial per a tu?

El que Lance Armstrong feia era preparar molt bé el Tour. Anàvem durant 15 dies als Alps a inspeccionar cada etapa. Recordo molts dies seguits d'entrenaments de 7 i 8 hores, perquè fèiem tota l'etapa sencera.

A mi m'encantava anar a inspeccionar les etapes del Tour, perquè era al maig, tot estava molt bonic i anàvem tots els companys ... El Tour es preparava amb molta cura, perquè no es tractava només de l'últim port, sinó que els 8 companys havíem de saber molt bé el que ens trobaríem davant per portar a un líder.

¿L'ambient i el nivell que hi havia a l'equip Kelme de la teva època van ser únics? Per què?

He estat en altres equips que tenien el mateix nivell, però Kelme era com una família. Era un equip petit, però gran. No tenia el pressupost que tenien altres equips, però pel que fa als corredors ... Vam arribar a guanyar el Tour de França per equips, la Volta del 2000 ...

Va ser una època molt bonica, a més és l'equip on més anys vaig estar i ho recordo com una gran família, no només com un equip professional.

D'alguna manera, vas ser el guia d'Alberto Contador en el seu primer Tour de França l'any 2005, que després va guanyar el 2007 i el 2009. Quins consells se li donen a un ciclista que va a córrer el Tour per primera vegada?

Consells no se’n donen molts, perquè en el dia a dia de la cursa ja ho vas veient. Si et pregunten, per exemple, ¿a les etapes planes com s’hi va?, pots dir intenta no fer això o allò ... Però tampoc massa perquè ho vas veient i, al final, la millor manera d'aprendre és viure-ho. Al Tour, cada dia és un aprenentatge.

¿Preveies en aquest moment que Alberto Contador acabaria sent un dels grans exponents del ciclisme espanyol?

En aquella època, Manolo Saiz, tenia per costum posar sempre a un ciclista jove amb un de veterà a l'habitació, i vaig estar moltes vegades amb l’Alberto. Tant en ell com en Luis León Sánchez, ja es veia que tenien unes qualitats molt, molt bones. Però, és clar, l’Alberto tenia tot just 20 anys!, no podia preveure que arribaria a ser el que ha demostrat ser, però sí que vèiem que els dos tenien moltíssima qualitat.

I ara que aquesta generació va acabant, a quin jove ciclista espanyol veus com el futur Alberto Contador o Alejandro Valverde?

Uf ... És que reemplaçar l’Alberto Contador o l’Alejandro Valverde és molt difícil, és com quan va marxar Miguel Indurain. Si et fixes en el palmarès que tenen, com les 123 carreres guanyades per Alejandro ... Doncs és molt complicat voler comparar-los amb  la generació que ve darrere.

Però hi ha un corredor que a mi m'agrada molt, en Mikel Landa, que té unes qualitats extraordinàries i crec que és el present del ciclisme espanyol. També està el Marc Soler i tants altres corredors, però crec que en Mikel Landa és el relleu més imminent.

Expert en ciclisme de carretera i, després d'haver guanyat 4 edicions de la Titan Desert, també de BTT. Què és el que més t'enganxa d'una modalitat i de l’altra?

El ciclisme de muntanya m'encanta perquè tècnicament és molt divertit. És una sensació molt diferent del ciclisme de carretera, és molt més dinàmic, sobretot si tens un mínim de tècnica. En muntanya, el problema és que cal aprendre’n. Jo, quan vaig passar de carretera a muntanya, vaig tenir un període molt llarg d'aprenentatge en baixades, baixades tècniques, etc.

He passat uns anys molt bonics, viatjant molt, competint ... M'ha encantat aquesta etapa que he viscut en BTT.

A més, el desert m'encanta, és una experiència molt bonica. I sobre la Titan Desert què puc dir! L'organització també va ser com una família per a mi i el desert m'enamora ... Tinc records inoblidables d'aquesta carrera, del paisatge, l'ambient, les haimes... Tot.

Tots coneixem els fets que van interrompre la teva carrera professional després de la Volta a Espanya de l’any 2005. I també que la justícia va reconèixer anys més tard que tot va ser una cadena d'errors. Has aconseguit reconciliar-te amb aquest passat que t'ha marcat de per vida?

Van ser moments durs, però un intenta passar pàgina i ja està. La vida segueix i has de prioritzar la família, els amics i la vida en si mateixa. Per a mi això ja està oblidat, la vida continua.

¿Aquestes 4 victòries a la Titan Desert van significar per a tu, d'alguna manera, una forma de restituir el teu honor com a esportista d'elit?

Jo ho feia perquè m'agradava i perquè, al final, la vida són les experiències que et queden. Les Titan Desert han estat totes experiències extraordinàries.

Lamentablement, segueixen apareixent casos de morts de ciclistes a les carreteres a causa d'atropellaments. En la teva opinió, com es pot posar fi a aquesta xacra?

L'última aprovació de la llei és molt positiva per a nosaltres, però el perill és real. Hi ha moltes distraccions, l'alcohol, etc. Estem exposats a un perill real i no ens hem d'enganyar, jo tinc por quan surto a la carretera... Cal ser previngut i respectar-nos tots.

Ets l'amfitrió de la V edició del Campus Melcior Mauri, seguint les passes d'altres grans ciclistes com Miguel Indurain i Abraham Olano. Gaudeixes d'aquest tipus d'esdeveniments en els quals et retrobes amb ciclistes aficionats que t’admiren i volen pedalar al teu costat?

En primer lloc, ser el successor de Miguel Indurain i d'Abraham Olano per a mi és un orgull. Quan m'ho va proposar Melcior, vaig estar encantat. A més, conec una mica la zona d'haver competit per aquí i estic encantat de compartir quilòmetres amb tots els participants. Són esdeveniments bonics en els quals deixem al marge la competició i gaudim de la bici a nivell cicloturista.

Fotos: Jordi Santacana , @RobertoHeras , Garmin Titan Desert