Quan un equip de futbol travessa una mala ratxa, no guanya partits ni obté els resultats que l’afició espera, el primer assenyalat és l’entrenador. En cas de no remuntar la crisi a curt termini, la pressió col·lectiva pot desencadenar una destitució fulminant com la d’Ernesto Valverde al Barça o Pablo Machín a l’Espanyol.
Però, és tot culpa de l’entrenador? Utilitzen la psicologia esportiva per millorar les dinàmiques de l’equip? De tot això i més en parlem amb Vicenç Raluy, psicòleg esportiu.
L’equip està en crisi, no obtenen resultats, falta gol, la dinàmica és negativa i sembla que no són capaços de donar-li la volta. És culpa de l’entrenador?
L’entrenador és el màxim responsable del rendiment d’un equip de futbol, però no sempre és el culpable. De fet, passa a tots els esports, però és especialment notori al futbol, perquè s’hi mouen molts diners, i és més fàcil i econòmic canviar d’entrenador que de jugadors.
No obstant això, és cert que un equip s’acaba contagiant del caràcter i el tarannà de l’entrenador, del seu estil de lideratge.
Per això se li van atribuir els mals resultats del Barça al caràcter tranquil, sense rauxa, de Valverde?
Si més no, això és el que es veia des de fora. Però, entre el que realment es cou dins del club, i el que s’acaba explicant fora, segurament hi ha una gran diferència. S’hauria d’analitzar, també, quin és el paper de la directiva i quines dinàmiques d’ego i poder hi ha dins el vestuari.
Hi ha jugadors tan valuosos que tenen el poder de destituir un entrenador i desestabilitzar un club sencer...
Cap president voldria ser el responsable de perdre a un Messi, per exemple. El poder que tenen alguns jugadors ve atorgat pel mateix president del club o per la mateixa directiva.
Llavors, com pot un entrenador dirigir i fer-se valer en un grup ple d’egos, si des de dalt no li donen aquesta confiança i autoritat? Hi ha jugadors joves i molt egocèntrics que, quan detecten que poden fer i desfer en favor dels seus interessos, ho fan.
Que hagin arribat al nivell més alt que es pot somiar en el futbol, no vol dir que tots s’ho prenguin seriosament, ni que siguin jugadors disciplinats i treballadors. Alguns s’intenten escapolir i treballar el mínim possible, alguns surten de festa quan no ho haurien de fer... És coneguda, per exemple, la mala relació que tenien Samuel Eto’o i Pep Guardiola, que va acabar amb la sortida del jugador del Barça.
El mateix Guardiola va explicar que, per protegir a un Messi emergent i evitar que perdés el rumb, havia d’excloure a Ronaldinho, Deco i Eto’o de la plantilla, que eren jugadors que no compartien la cultura del treball diari, esforç i compromís que Guardiola volia al vestuari.
Guardiola va comptar amb el suport incondicional de la directiva blaugrana. Joan Laporta i Txiki Begiristain li van atorgar aquest poder tot i que, en aquell moment, Guardiola era una incògnita com a entrenador. Li van concedir autoritat per marcar les seves normes i va funcionar.
Valverde va perdre autoritat i el suport de la directiva?
Crec que Ernesto Valverde va anar perdent autoritat com a entrenador. Però, probablement, no era desídia seva, sinó que li van anar cremant tants ponts, que es va quedar sense eines i sobrevivia cada dia com podia.
I Pablo Machín a l’Espanyol?
Crec que a Machín no li va donar temps. A més a més, tenia el focus posat en el resultat, en lloc d’enfocar-se en la millora que necessitava l’equip.
Quan les coses no van bé, el que ha de millorar un entrenador és el joc , el pla de l’equip. I després, ja vindran els resultats. Però si t’obsessiones en obtenir uns resultats i no expliques als jugadors com ho han de fer, només aconseguiràs tenir uns jugadors estressats, perquè el resultat no depèn d’ells. És el joc el que depèn d’ells.
Quants partits es perden tot i haver jugat molt bé? I quants partits es guanyen tot i haver jugat malament? No podem controlar el resultat, però podem controlar l’estil de joc, la concentració, l’estat d’ànim de l’equip...
En canvi, Abelardo va arribar a l’Espanyol parlant de ‘repte’ en lloc de ‘problema’. I això ja és un enfocament molt més constructiu, vol dir que està concentrat en trobar solucions. No és garantia d’èxit, però és un començament.
Però l’entrenador d’un equip de primera no està sol! Té un equip tècnic entre els quals hi ha un psicòleg esportiu, oi?
Hauria de ser així, sí. Però sovint el psicòleg és un psicòleg de club, no exclusivament per l’equip i l’staff i, sovint, no se li dóna la importància que té.
Per exemple, al Barça, Luís Enrique tenia un psicòleg esportiu, en Joaquín Valdés, que treballava per tot l’equip, tot i que Luis Enrique sempre deia que era per ell. D’aquesta manera treia pressió als jugadors i desarmava a la premsa de titulars com “tal jugador ha anat a veure al psicòleg del club”.
Joaquín Valdés estava a tots els entrenaments, partits, etc. I la seva funció era observar les comunicacions entre els jugadors, l’entrenador, la dinàmica del grup, etc. I ho feia des d’una perspectiva psicològica. Ho explica molt bé Luís Enrique al documental “Los Hombres de Lucho”.
"Per a la vida, estar bé de cap, estar bé anímicament, estar bé mentalment, és bàsic. Això sí, no se t'ocorri nomenar un psicòleg en futbol." [...] "Jo vull que en Joaquín estigui en el camp, vull que estigui contínuament veient la resposta dels jugadors, les nostres respostes, que estigui veient com gestiono els moments d'estrès, que en aquest treball hi ha moltíssims..."
El plantejament de Luís Enrique sembla l’adequat...
Sí, està molt ben plantejat. De fet, Luis Enrique s’emporta a Joaquín Valdés allà on va. Però, en definitiva, qui pren la decisió d’escoltar o no al psicòleg esportiu, és l’entrenador.
El futbol cada vegada és més científic i hi ha més staff dedicat a calcular i analitzar xifres, estadístiques i variables que poden fer millorar l’equip. Però, depèn de l’entrenador deixar-se assessorar per aquests especialistes.
Abans de ser destituït, Pablo Machín va dir en unes declaracions: “Ni un psicòleg, guru, hipnotitzador o el millor entrenador del món canvia la dinàmica de la nit al dia. El millor és canviar-la amb un gol, encara que sigui injust.” Què en penses?
O bé és un entrenador que té una visió antiga del futbol, que desconfia de tota aquesta part més científica i creu que ell sol ho pot controlar tot. O bé, no volia que la premsa entrés en aquest tema i va fer aquestes declaracions amb l’objectiu de protegir a l’equip.
En qualsevol cas, no va deixar massa ben parat al col·lectiu de psicòlegs esportius al posar-los a l’alçada d’un guru o hipnotitzador...
Certament, no. Ni al psicòleg del club de l’Espanyol...
Per què hi ha tanta reticència a reconèixer que els futbolistes també necessiten suport psicològic?
Hi ha molts entrenadors que pensen que és part de la seva feina. Per tant, reconèixer que es deixen ajudar en un aspecte que ells consideren que és part fonamental de la seva feina, és com admetre que no són prou bons líders. O senzillament, encara tenen una visió antiga del futbol.
També hi ha entrenadors que sí que saben envoltar-se dels millors preparadors físics, nutricionistes, staff tècnic i psicòlegs, però ho amaguen, sigui per protegir l’equip o per emportar-se el reconeixement ells sols.
Com impacten a l’equip aquests canvis tan sobtats d’entrenador amb la temporada a mitges?
Els canvis d’entrenador a mitja temporada tenen un gran impacte en l’equip. No és l’escenari òptim, però sí que és cert que provoquen una sacsejada tan forta que, inevitablement, fa que tothom es posi les piles. Fins i tot el jugador més acomodat s’ha de moure perquè, com a mínim, han de ser vendibles al final de la temporada.
També pot haver-hi un excés d’estrès que provoqui lesions, per tant, s’ha de vigilar el nivell d’estrès.
Altres articles que te poden interessar:
5 Claus psicològiques per remuntar un partit
Com influeixen les emocions en el rendiment Esportiu?
Toña Is, l’exseleccionadora nacional que ha trencat totes les barreres
